tag:blogger.com,1999:blog-106316192011-04-22T00:39:19.894+02:00La vida és la més gran de les fonts d'inspiració. Només cal mirar, escoltar, sentir, per descobrir el món que hi ha dins de cada persona o el canvi permanent de l'entorn. De l'ús constant dels cinc sentits sorgeix aquesta història, una entre tantes, i qualsevol semblança amb la realitat només és fruit de l'atzar. En cap cas la ficció podrà superar-la...Aleixnoreply@blogger.comBlogger381100tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1154214722638657182006-07-30T00:58:00.000+02:002006-07-30T01:12:02.650+02:00

(ERNEST) Hola Nuri! Quant de temps!(NURI) Hola noi, com estàs?(E) Això tu, que m'han contat que ets a l'Argentina.(N) Sí. He vingut a visitar la meva àvia i els oncles. I ara m'estava mirant el correu. No m'has escrit gens en mesos.(E) Ho sé, però és que no paro amb la noua feina.(N) Ara, ara. M'ho has d'explicar que després de parlar per telèfon, que farà, un mes?, em vas deixar amb el cuquet de

Aleixnoreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1146685050193359132006-05-03T21:00:00.000+02:002006-05-03T21:39:19.220+02:00

(NURI) Hola Ernest.(N) Pots parlar?(ERNEST) Sí. Ja no queda ningú.(N) Encara ets a la feina?!(E) On te penses que sóc, si no? :-((N) Home!, però ara ja vas més encaminat al que volies fer, no? Tu mateix vas dir que si estudiaves biologia no era per treballar d'auxiliar de farmàcia.(E) Ja ho sé, però és que jo sóc home de camp i no d'oficina. Quan vaig matricular-me a biologia pensava que

Aleixnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1145176213311692962006-04-16T09:33:00.000+02:002006-04-16T10:30:13.376+02:00

No hi ha res pitjor que acomiadar-se d'algú. No hi ha res millor que alliberar-se d'una càrrega. Això és el que pensa l'Ernest avui que és el seu darrer dia de feina.S'acomiadarà d'en Cinto, el seu cap, un home que sap gestionar molt bé la seva apoteca. A diferència de la majoria de farmacèutics empresaris, ell no ha anat a enriquir-se a costa de la salut o de la ingenuïtat dels altres. En Cinto

Aleixnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1139223485599996662006-02-06T11:42:00.000+01:002006-02-06T11:58:05.613+01:00

Mai sabrem per què ho fan. La resposta queda reclosa sovint més enllà de la seva consciència. Tan enllà, que ni ells hi poden donar explicació. Però que ningú es confongui: els actes comesos sota alienació mental o inconsciència no haurien de quedar exempts de la deguda pena.Per què ho fan? Si pensem en la malaltia, de seguida em ve al cap que no pot ser que hi hagi tants malalts a orient i a

Aleixnoreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1139019598772374112006-02-04T02:46:00.000+01:002006-02-05T11:26:10.216+01:00

No hi ha res més insegur que la nit urbana. Quan pots sentir l'eco de les teves pròpies passes i la cridòria esmorteïda i llunyana de la qual difícilment pots encertar-ne la procedència; aleshores, saps que estàs sol. I la foscor, la solitud i les històries tremebundes que s'expliquen sovint et deixen el cos arraulit dins l'abric.Segueixes caminant. Deixes de banda un vell borratxo que canta tot

Aleixnoreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1137836767668599302006-01-21T10:10:00.000+01:002006-02-06T12:05:28.216+01:00

Quan no tens temps a perdre ni temps a guanyar, quan el pots deixar escapar perquè ja l'has invertit durant tota una vida, pots fer com fa la Gertrudis cada matí. Camina un xic, s'atura davant d'un aparador, fa una ullada a les sabates i prova de memoritzar el preu de quatre o cinc d'elles. En acabat, segueix fins al primer banc. Descansa un instant i continua amb la mateixa tònica fins a la

Aleixnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1137667759749505042006-01-19T11:19:00.000+01:002006-01-19T11:49:19.760+01:00

—Ho trobo increïble!—Jo també.—T'ho dic de veres. No sé on anirem a parar!—A la tomba.—Dona, tampoc et passis.—Mira, xato, primer comencen increpant-te amb insults, segueixen amb calbotades i acaben per calar-te foc com a la indigent del caixer.—Potser sí.—Mi-te'ls aquests dos últims què es dedicaven a fer. Només per distreure's assaltaven els vianants, els escridassaven "sonríe Willy" i els

Aleixnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1129899951784540612005-10-21T15:03:00.000+02:002005-10-21T15:05:51.793+02:00

1. EXT. RONDA DEL LITORAL - MATÍFosa des de negre. Embús a la ronda. So d'un noticiari radiofònic.LOCUTOR RÀDIO (O.S.)—...i la vaga de transportistes està fent que el trànsit sigui més caòtic del que és habitual. Pel que fa al cap de setmana, hi ha hagut dos accidents mortals a les carreteres catalanes. De moment, sabem que les víctimes són quatre, totes elles joves, i que les causes més

Aleixnoreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1128861849380420652005-10-09T14:35:00.000+02:002005-10-09T14:44:09.390+02:00

Ha tornat! És ell. L'home dels ulls injectats de sang que de poc se'ls engoleixen les conques. Ni massa alt ni massa baix però amb un temperament tempestuós: esclata quan menys t'ho esperes. Atura't Ernest! No surtis! Deixa que sigui en Carles qui s'ocupi d'ell. En Carles sap com torejar-lo: només cal dir-li que sí a tot i marxarà amansit com una fera tipa. No!, què fas, Ernest, que surts tu?—Bon

Aleixnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1128805069413711672005-10-08T21:55:00.000+02:002005-10-08T23:03:15.850+02:00

A l'interior d'una farmàcia, un auxiliar tragina capses d'analgèsics prou coneguts d'un cantó a l'altre. Les cames li pesen perquè ja fa més de deu hores que hi treballa, però té el cap prou clar. Ben diferent és l'home que entra. Obre la porta amb tanta energia que la fa espetegar contra uns prestatges de protectors solars. En cauen tres però l'Ernest ja s'ha ajupit per recollir-los. El client

Aleixnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1128181338094263102005-10-01T17:40:00.000+02:002005-10-04T00:20:42.653+02:00

Fa un parell de dies que han operat en Jaume, el marit de la Silvana. Li han canviat l'únic ronyó que tenia per un de nou i tot ha anat la mar de bé. Ella, però, segueix dolguda amb la seva cap perquè encara és hora que la truqui per preguntar com ha anat tot plegat.«No te'n facis mala sang», l'aconsellava ahir la Tanit. És la seva millor amiga —a part de cunyada— i sempre mira per ella. De fet,

Aleixnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1127572346171788142005-09-24T16:55:00.000+02:002005-09-24T16:56:21.676+02:00

En un hospital, no hi ha res més hipnòtic que el monitor que mostra les constants vitals d'un pacient. La Silvana, que és aquí pel seu marit, ho sap molt bé. Fa dues hores que seu davant d'aquest pèndol electrònic perquè no és refia que soni l'alarma si en Jaume empitjora. Com una pinta improvisada, passa les mans pels seus cabells que semblen fils de seda vermella. Tot i fregar-se la cara amb

Aleixnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1123238487677358002005-08-05T13:45:00.000+02:002005-08-05T13:45:57.106+02:00

Només temporal, però no deixa de ser un retorn. La seva estada a París ha resultat fructífera i espera que així continuï quan hi torni d'aquí a una setmana. La ciutat de les llums, explica en Pol, em va captivar en només posar-hi els peus a terra. Però manté el factor sorpresa fins força més endavant. Abans, relata algunes anècdotes del curs de fotoperiodisme i de l'equip de treball. Com que

Aleixnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1118013702692258382005-06-06T01:19:00.000+02:002005-06-06T01:26:14.703+02:00

Ho va escriure en Pol, des de París, el 20 de maig de 2005:Benvolguts amics,Disculpeu que no us hagi escrit fins ara, però adaptar-me a la ciutat no m'ha estat fàcil. Vaig passar els cinc primers dies a l'alberg i des d'allà era impossible concentrar-se per escriure quatre ratlles. Ara sóc en una pensió, si se la pot anomenar així. De fet, això és un restaurant i els he llogat una cambra del pis

Aleixnoreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1115942223968382342005-05-13T01:55:00.000+02:002005-05-13T01:57:04.000+02:00

Un silenci inusual embolcalla la ciutat a mitjanit, com el silenci que precedeix una gran tempesta. Si fóssim a Amsterdam, a l'hora baixa, el cel adoptaria una coloració plúmbia amb matisos verds i torrats, molt contrastada amb la blavor elèctrica del cantó oposat. Els núvols s'engrandirien en vertical i en horitzontal com una colònia bacteriana en una placa de Petri que s'estén sobre l'agar-agar

Aleixnoreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1115900220492474902005-05-12T13:28:00.000+02:002005-05-12T14:26:59.016+02:00

Sona el telèfon. En Miguel, que el sent, avisa en Marçal però la gent fa massa soroll. Despenja l'auricular. És la Celia. La saluda afectuosament i, de sobte, la seva cara adopta una pal·lidesa inusual que li esborra el somriure. Deixa l'auricular, sense penjar-lo i, prenent en Marçal pel braç, li indica que té una trucada.—Celia, ¡cariño! —fa l'home.—¿Aló? —pregunta la veu llunyana des de

Aleixnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1115627312677728042005-05-09T10:40:00.000+02:002005-05-12T00:35:06.526+02:00

—Mire. ¿Ve? Yo no puedo leer esto —explica l'home mentre li esté una recepta del CatSalut a la Núria.—No se preocupe. A veces, ni nosotros entendemos la letra de los médicos.—No, no. Lo que no entiendo es lo de abajo —i senyala la lletra impresa.—Bueno, es normal. Es muy pequeña y como está en verde, aún se ve peor.—A ver si me explico. La puedo leer, pero no entiendo lo que dice. Deberían

Aleixnoreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1114903763591414582005-05-01T12:30:00.000+02:002005-05-03T00:27:15.266+02:00

Hi ha un home que viatja sovint d'Andorra a Barcelona i de Barcelona a Andorra. Bé, de fet, n'hi deu haver molts, però cap amb el seu perfil. Saps la bola que cal llençar contra les bitlles per tombar-les totes i fer un strike? Doncs, el seu cap és com una bola d'aquestes: llis i lluent. Ben mirat, tot ell és una esfera; una pilota bípeda amb dues protuberàncies laterals que li pengen com

Aleixnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1114214977310770072005-04-23T02:05:00.000+02:002005-04-23T02:09:37.313+02:00

El llum de la saleta és oberta. El televisor també i projecta pampallugues blavisses sobre tres cossos estirats al sofà. Dos d'ells mantenen les parpelles alçades mentre la noia dorm. El seu cap sobre el pit d'en Llorenç; en Pol a la butaca del costat. De sobte, es tomba cap al seu germà i s'estira.—Em sembla que per avui ja en tinc prou.—Te'n vas a dormir?—Sí.—I no mires el correu?—No. —Badalla

Aleixnoreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1113301534404727282005-04-12T12:25:00.000+02:002005-04-14T00:36:27.403+02:00

Un cafè ben carregat per una nit de feina. Això és el que et cal si has fet com en Pol, que se n'anava al llit a quarts de cinc. Assegut a la barra, comenta amb el seu cunyat, en Marçal, la proposta de govern de fer pisos de protecció oficial més petits encara.—Si ja n'hi havia de mala qualitat —comenta mentre deixa la tassa—, amb parets que semblen de paper i rajoles que es despengen, ara

Aleixnoreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1113179751625781012005-04-11T02:20:00.000+02:002005-04-11T02:41:54.330+02:00

(NURI) Ostres, es que m'ha tret de polleguera(POL) Però, què t'ha fet?(NURI) És pel què ha dit i per com ho ha dit. Amb un to...(ERNEST) Com?(NURI) He estat una bona estona amb un senyor que em preguntava sobre règims saludables pels que tenen el colesterol alt, i clar, li he explicat tot lo dels àcids grassos insaturats i dels omega 3 i 6(POL) I...(NURI) Doncs, s'acosta el Pepet aquest i

Aleixnoreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1112959199570989402005-04-08T13:50:00.000+02:002005-04-08T13:48:48.263+02:00

Avui ningú no engegarà el televisor a La Tertúlia. Si més no, fins que no passi el xàfec de les pompes fúnebres. I pels clients que els demanin, a en Marçal o la Cati, que posin les notícies a l'hora de dinar, ja tenen en ment l'excusa per no fer-ho: «vam fer obres al pis de dalt i ens vam carregar el cable de l'antena, ho sentim molt». Estan farts de la moguda mediàtica per la mort del dirigent

Aleixnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1112866046703667392005-04-07T11:28:00.000+02:002005-04-07T11:29:49.580+02:00

Si se t'escapa l'autobús o el metro a Barcelona, quan ja no és l'hora punta o en horari d'estiu, ja ets home mort —o dona morta. T'hi pots florir, a la parada, esperant que arribi el següent. I si plou o fa fred, quan més plens van els transports públics, el servei empitjora a base de bé, no falla.Guaita! Ara n'arriba un, d'autobús, però no obre les portes; és la parada final, en baixen tots els

Aleixnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1112613311828921222005-04-04T13:10:00.000+02:002005-04-04T13:26:28.036+02:00

Pastissers, dentistes, enginyers químics o cambrers. Són quatre de les professions amb menys adeptes a Catalunya segons el Catàleg d'ocupacions de difícil cobertura que ha elaborat —i ho seguirà fent cada tres mesos— el Departament de Treball i Indústria de la Generalitat. De moment, per al primer trimestre de 2005 n'ha xifrat 140 mitjançant el Servei d'Estudis i Estadística que ha considerat les

Aleixnoreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1112456038886341532005-04-02T17:34:00.000+02:002005-04-02T17:57:13.333+02:00

—Per què no l'apaguem d'una vegada? Portem tot el dia amb el mateix...—Jo apagaria una altra cosa. —Emmudeix uns instants i segueix—: Fixa't, quina vergonya!—Per això mateix, t'ho dic. No podem mirar una altra cosa?—No. Veus aquell grupet d'allà? —En Marçal li senyala per sota la barra els quatre capellans que dinen a la taula del fons—. Doncs, han estat ells els que m'ho han demanat. Així, que

Aleixnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1112352862383826352005-04-01T00:58:00.000+02:002005-04-06T10:03:15.806+02:00

L'aroma de la xocolata que s'acosta, el murmuri de veus apagat al fons, els darrers raigs de llum que prenen forma de reflex i incideixen sobre la taula. És el moment de la pausa. Per a l'Ernest, que fa dues hores que te la vista clavada als apunts, aquest és el millor moment del dia: quan es deleix davant del suís amb melindros.Fa quatre anys... No, mentida; ja en fa cinc que va començar la

Aleixnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1112054686924220882005-03-29T01:55:00.000+02:002005-04-07T13:27:59.053+02:00

Ja no queda res. Ni les il·lusions de tornar a ser capital mundial, ni els diners que va costar matrialitzar-les. Encara pitjor: ara el deute s'ha duplicat i ascendeix a més de 700.000 euros.* Què t'ho digui en pessetes? No puc. Per més que intento fer la conversió amb la calculadora m'indica «error» i això vol dir que parlem de moooolts calerons.Quina inversió més mal feta i, a sobre, la zona

Aleixnoreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1111933010771809332005-03-27T09:30:00.000+02:002005-03-30T00:00:39.220+02:00

Verd. Encara és verd. Espera! Ara canvia a taronja. El brogit d'un motor que s'acosta. És una moto kawa... Fiuuu! Corre a una velocitat vertiginosa. Encara és taronja. La moto ja hi és i no alenteix la marxa. Vermell. Ja s'ha tornat vermell! Passa de llarg. Cop sec i frenada.Lluny de semblar la Nova York que mai no dorm, Barcelona somia. La nit l'embolcalla amb cautela i l'activitat diürna

Aleixnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1111833986746795972005-03-26T11:34:00.000+01:002005-03-26T11:46:26.753+01:00

Acompanyat d'unes olives i un Vermut blanc, en Toni es refà d'un dia esgotador ara que té un petit buit a la seva agenda. Fa divuit anys que es dedica activament a la psicoanàlisi, en un gabinet allunyat de l'eixordador centre madrileny, a Móstoles. L'ha compartit amb en Julián, el seu germà gran, fins no fa massa (després d'anys d'insistència, li van concedir, per fi, una plaça hospitalària com

Aleixnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1111627015497433552005-03-24T01:48:00.000+01:002005-03-25T04:33:20.543+01:00

La porta abatible de la cuina s'obre d'un cop. En surt la Cèlia amb el telèfon a la mà i el desfici a la mirada.—Marçal —exclama amb un trèmol de veu—, ¡el papa se muere!—Com que es mor? Però no s'havia estabilitzat?S'havia estabilitzat, sí. O li havien fet creure, tant és. La qüestió és que s'està morint. Fa temps que està malalt i aguanta com pot. Es pot dir que l'aguanten, perquè si fos per

Aleixnoreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1111493738582490392005-03-22T13:13:00.000+01:002005-03-25T21:26:05.243+01:00

Hi ha dos gots al damunt de la barra. Entre ells, una clapa d'humitat s'instaura sota el vernís que protegia la fusta. Al fons, la màquina de cafè xiula vaporosa com un tren a punt de marxa. El brogit de la gent, com en una andana, sorollós, incomprensible i monòton. Ara, un dels gots és a la mà d'en Llorenç que exclama:—Només faltaria que hagués de fer tot el que foten els altres!—Jo no t'he dit

Aleixnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1111336326672874322005-03-20T17:14:00.000+01:002005-03-22T13:18:18.233+01:00

Mentre desenes de milers de persones es manifestaven a Europa i altres llocs del món contra la guerra de l'Iraq, el president dels EUA, George Bush, va commemorar el segon aniversari de l'inici de l'operació Llibertat Iraquiana —la campanya militar contra Saddam Hussein—, que es compleix avui, en un to triomfal i sense admetre errors. No va parlar del nombre de morts, de les falsedats sobre les

Aleixnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1111153486777785622005-03-18T14:42:00.000+01:002005-03-22T13:19:50.120+01:00

La cafeteria és oberta, però no hi ha cap client a part d'una parella i tres turistes. Els treballadors afortunats que han pogut reduir l'horari de divendres o convertir-lo en festiu, ja són fora. Comença la setmana santa i famílies senceres marxen per visitar uns parents, a casa els avis i, les que s'ho poden permetre, de viatge o a segones residències. En Pol, l'Ernest, en Neal i la Núria també

Aleixnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1110969565415131582005-03-16T11:40:00.000+01:002005-03-22T02:42:16.616+01:00

Després de dotze hores aquí dins, a un se li enteranyina la testa. No hi ha pensaments lúcids que valguin entre copes que van i venen, crits a dues bandes i una densa capa de fum que no deixa veure el sostre. En Marçal ja hi està acostumat (el seu pare també era amo d'un bar a Camprodon i aleshores no es coneixien tant a fons els efectes perjudicials del tabac i del soroll) però l'Aina, que no

Aleixnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1110754227295090942005-03-13T23:48:00.000+01:002005-03-13T23:56:18.966+01:00

Si puges per l'avinguda de Pedralbes, tombes a mà esquerra per la carretera d'Esplugues, trobaràs una benzinera i, just al costat, la parròquia Maria Reina. Una gran portalada de ferro, que deu fer uns tres metres alçària, obre el pas cap als jardins de l'església. Lloc de culte i pregària que no amaga la seva opulència. Els seus parterres més fornits que la majoria de parcs públics i la seva

Aleixnoreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1110670966520006322005-03-12T12:34:00.000+01:002005-03-13T10:00:21.723+01:00

El cel torna a lluir la seva cara amable, del mateix blau elèctric que fa dos dies. Ahir, però, es va llevar boirós i plumbi. L'aire emanava una tristesa estranya quan feia un any de la barbàrie de Madrid. Un any de les bombes ferroviàries d'Al Qaida. Un any de la mentida propagada pel Govern d'Aznar —o de la veritat a mitges, que és el mateix.En Pol, que aleshores treballava com a documentalista

Aleixnoreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1109586836286400942005-02-28T11:22:00.000+01:002005-03-02T00:38:17.726+01:00

Barcelona s'ha llevat aquest matí convertida en una postal nadalenca: neva i l'aire fa aquella olor de terra humida i llar de foc. Els seus carrers, sempre atapeïts pel trànsit, avui ho estan més que mai. Reguitzells de cotxes, motociclistes i caminants conflueixen als mateixos punts de sempre i, com una embòlia, aturen la circulació. Els uns esbronquen els altres per passar els primers i arribar

Aleixnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10631619.post-1109333601676642752005-02-25T12:48:00.000+01:002005-02-25T13:13:21.806+01:00

Totes les històries tenen una raó de ser, un moment i un lloc d’arrencada. La que aquí es relata neix, creix i es perpetua dia a dia en una cafeteria-restaurant que té per cartell «La Tertúlia». El motiu li deixem a l’atzar i el moment no podríem precisar-lo, si bé la majoria d’actors i actrius entren en escena de la mà del segle XXI.Cada dia, són moltes les persones que coincideixen a «La

Aleixnoreply@blogger.com0