Feina rara (2)

(ERNEST) Hola Nuri! Quant de temps!

(NURI) Hola noi, com estàs?

(E) Això tu, que m'han contat que ets a l'Argentina.

(N) Sí. He vingut a visitar la meva àvia i els oncles. I ara m'estava mirant el correu. No m'has escrit gens en mesos.

(E) Ho sé, però és que no paro amb la noua feina.

(N) Ara, ara. M'ho has d'explicar que després de parlar per telèfon, que farà, un mes?, em vas deixar amb el cuquet de saber-ne més. Que era allò de la dispersió del setembre?

(E) Espantós. Recordes que lo meu cap del laboratori me va demanar un estudi de les escoles de l'àrea metropolitana, no?

(N) Exacte.

(E) Pos, resulta que ara arriba la segona fase del projecte. A finals d'agost i principis de setembre hauré d'acostar-m'hi per escampar soques de Pediculus resistents als antiparasitaris més corrents.

(N) Què són els Pediculus?

(E) Polls. Aquells bitxets que se't fiquen al cap i et xuclen la sang.

(N) No fotis!

(E) Sí, foto. Jo també vaig flipar, però m'heu paguen bé i he signat un contracte amb clàusula de secretisme.

(N) Però per què ho feu? No ho entenc?

(E) Per moure lo mercat dels antiparasitaris. Ara n'he ha un munt i la majoria ja no són tan efectius com ades. Són productes fàcils de fabricar que es venen com a xurros si hi ha plagues als col·legis.

(N) I on és l'ètica, Ernest?

(E) I qui me paga los estudis, si no, eh?

Feina rara (1)

(NURI) Hola Ernest.

(N) Pots parlar?

(ERNEST) Sí. Ja no queda ningú.

(N) Encara ets a la feina?!

(E) On te penses que sóc, si no? :-(

(N) Home!, però ara ja vas més encaminat al que volies fer, no? Tu mateix vas dir que si estudiaves biologia no era per treballar d'auxiliar de farmàcia.

(E) Ja ho sé, però és que jo sóc home de camp i no d'oficina. Quan vaig matricular-me a biologia pensava que treballaria a l'aire lliure, recollint dades i coses d'estes.

(N) No es pot tenir tot de cop. Com és la gent dels laboratoris?

(E) No estan mal. Hi ha de tot. A la meua planta n'hi ha un, el Toni, que és més llepa que un llimac. Saps el típic individu que riu les gràcies dels alts càrrecs, que tira floretes a les secretàries...

(N) No me'n parlis. D'aquesta espècie me n'he trobat uns quants en aquesta vida. És d'aquells que s'han de fer notar, no? Dels que t'ignoren si no n'han de treure cap profit. I com t'hi sents entre aquests peixots?

(E) Hi ha dies per a tot. Però me sento com un becari: sóc el tio dels cafès a l'hivern i seré el tio de les orxates a l'estiu. Segur!

(N) No siguis tan derrotista.

(E) Collons! És que és aixintes. A més, em sembla que començaré a fumar.

(N) Ep! Què dius?! A sant de què? Però si precisament ara tot déu ho està deixant!

(E) Tu ho has dit. Com que prohibeixen fumar a les empreses, la gent fa descansos cada dos per tres, surten a fora al jardí dels laboratoris i la fan petar. I no són cinc minuts, no, ne són vint!

(N) També deuen plegar més tard!

(E) Me penso que no m'has comprès. No dic de posar-me a fumar per tenir més descansets, això se me'n refot, lo que passa és que la majoria dels que baixen són els mateixos amb qui dino a la cantina i allavontes se posen a parlar del que ja havien encetat i no m'entero de res.

(N) Vaja.

(E) Saps quan estàs envoltat de gent però te sents més sol que la una? Quan la gent parla de coses que tu no domines o senzillament que no saps per on agafar el fil? Doncs això mes passa a mi. A més, la majoria d'ells tenen canals de tele de pagament i comenten les sèries estes ianquis, i ja hi tornem. Que no puc parlar perquè no sé de què va el tema.

(N) Doncs nano, sí que ho tens clar. No només hauràs de començar a fumar sinó que hauràs de demanar un augment de sou i una rebaixa d'horari per poder connectar-te als canals digitals i perdre el temps com tota aquesta patuleia.

(E) Se suposa que m'has d'animar.

(N) Si era broma. Mira, Ernest, deixa't de teles i agafa un bon llibre, surt a passejar, ves a un museu... M'imagino com deuen tenir el cap per dins, puré de mielina! Ja m'entens. I la feina que t'han encolomat, què?

(E) És molt rara.

(N) Per què?

(E) M'han demanat que faigue un mapa de centres docents de la ciutat i rodalies, d'ensenyament primari i secundari, públics i privats. Volen que hi pose el nombre d'alumnes inscrits, el nombre d'accessos i si estan pròxims a parcs o boscos.

(N) Doncs, sí que és rara. Què n'ha de fer una companyia farmacèutica de tot això?

(E) Això voldria saber jo i va ser el primer que vaig preguntar-los, però la seva resposta va ser: tot al seu temps. Quan tingue feta esta feina, m'encomanaran la següent, segons ells, molt més pràctics i això és lo que m'anima. Perquè jo me sento biòleg i necesito tractar amb la natura.

(N) Ostres! Se'm crema la pasta. T'he de deixar, déu!

(E) Bona nit!

Comiat

No hi ha res pitjor que acomiadar-se d'algú. No hi ha res millor que alliberar-se d'una càrrega. Això és el que pensa l'Ernest avui que és el seu darrer dia de feina.

S'acomiadarà d'en Cinto, el seu cap, un home que sap gestionar molt bé la seva apoteca. A diferència de la majoria de farmacèutics empresaris, ell no ha anat a enriquir-se a costa de la salut o de la ingenuïtat dels altres. En Cinto mai no ha dispensat res perquè un laboratori li fes una millor oferta o perquè el majorista li oferís un determinat descompte. Tampoc ha dispensat res que semblés enganyós i del qual no en tingués prova de la seva bondat. Per a en Cinto, les persones i la salut van per davant de l'aspecte monetari i dels grans luxes.

Va heretar la farmàcia del seu avi quan tenia vint-i-tres anys. El seu pare s'havia dedicat a d'altres afers, així que tot va ser per ell i ben orgullós que va acceptar l'encàrrec. Ara, en canvi, no té a qui deixar-ho i tem que vagi a parar a mans d'algú de l'estirp xeril. Ni a fills ni a néts se'ls ha despertat la mateixa vocació, de manera que acabarà traspassant el negoci a algú altre.

A part d'acomiadar-se del seu cap, l'Ernest també ho està fent amb alguns clients. Ell prefereix anomenar-los "clients", tot i que en Cinto sempre el rectifica: "pacients, són pacients" i ell li rebat: "pacients, els té el metge, clients la farmàcia". En això mai es posaran d'acord. L'Ernest no té cap mena de vocació ni tampoc és empresari, així que el seu pas només ha estat passatger, perquè ell és biòleg i la seva labor és el camp. Malauradament, de feina per a biòlegs no n'hi ha o potser no l'ha buscada en el camí encertat. Sigui com sigui, avui també s'alliberarà de la càrrega de fer una feina de mosso i de repartidor que no l'apassiona però tampoc el disgusta.

Quan tanqui la porta metàl·lica per darrer cop, tancarà a la capsa dels records la Senyora Romancera, la Senyora Nomás, el monstre Ulls-de-tita que té una filla farmacèutica a Andorra, l'autèntica dona del paraigües, les infermeres avorrides de la residència d'avis, la iaia Torta, el iaio Tort i a molts més. El temps s'ocuparà d'empolsar aquestes estàtues de museu i en distorsionarà l'aspecte per convertir-los en personatges de conte. Així, la Senyora Romancera passarà a la història com la mare vídua que reviu amb paraules la seva filla, per no voler acceptar que va marxar a una altra ciutat per distanciar-se'n. La vella, però, és feliç carregant-se de romanços i fantasies vàries. En això s'assembla a la dona del paraigües, l'autèntica dona del paraigües, que sempre porta una umbrela sota el braç, encara que faci un sol espatarrant. La paraigüera és una dona de mitjana edat que per les seves declamacions paranoiques es demostra cinèfila, sobreprotectora dels seus fills i la seva mare, gran caminadora i bohemia. Les seves pintures i els seus poemes potser mai no trepitjaran un museu o un auditori però si el cor de tots els qui l'han volgut escoltar.

De ben segur que un dels qui no la voldrien ni sentir, perquè no és amic de la comunicació interpersonal, és l'Ulls-de-tita, el monstre de les cavernes que desplega les ales de rata-pinyada per volar d'Andorra a Barcelona i de Barcelona a Andorra, perquè al patronat de les Meritxells hi té una filla. Ningú no l'ha vista mai, però ell sempre en parla amb orgull de pare. "Té tres farmàcies i mai no li falta de res", exclama sempre quan no troba el que vol als altres llocs. Aleshores, descobrim l'ogre mutant rera l'aparença humana: les esferes oculars sobresurten envermellides de les seves conques, la comisura del llavi deixa escapar un regalim de baba, tot ell s'infla d'una ràbia inexplicable i d'una vermellor sanguínia.

La capsa es tancarà d'aquí a unes hores amb un cruixit metàl·lic reverberant. S'haurà tancat una porta, però se n'obriran d'altres.

Crims

Mai sabrem per què ho fan. La resposta queda reclosa sovint més enllà de la seva consciència. Tan enllà, que ni ells hi poden donar explicació. Però que ningú es confongui: els actes comesos sota alienació mental o inconsciència no haurien de quedar exempts de la deguda pena.

Per què ho fan? Si pensem en la malaltia, de seguida em ve al cap que no pot ser que hi hagi tants malalts a orient i a occident. I si és així, què els ha desviat d'una condició mental saludable? Hem de buscar les causes a la societat, a l'educació familiar, al grup d'amistats? Potser la resposta sigui més simple i esfereïdora. Potser ho fan per afany de protagonisme, per esgarrapar unes línies als mitjans de comunicació, o per un heroïsme mal entès i així poder-ne fer gala.

Hores d'ara, la Marta ja no té veu ni vot. I no perquè sigui tímida o comformista de mena, sinó perquè l'han morta, al carrer, amb rapidesa, a ulls de tot un veinat. Els pressumptes autors del crim ja han passat a disposició judicial i ara caldrà saber si la justícia fa veritable honor al seu nom o el manté només com a vast eufemisme.

Delicte nocturn

No hi ha res més insegur que la nit urbana. Quan pots sentir l'eco de les teves pròpies passes i la cridòria esmorteïda i llunyana de la qual difícilment pots encertar-ne la procedència; aleshores, saps que estàs sol. I la foscor, la solitud i les històries tremebundes que s'expliquen sovint et deixen el cos arraulit dins l'abric.

Segueixes caminant. Deixes de banda un vell borratxo que canta tot fent esses, igual que al cinema. "¿Sabes dónde hay un bar abierto?", et pregunta. Però tu passes de llarg com si res i, a dues cantonades, descobreixes que un tram del teu carrer està acordonat. Hi ha focus, cotxes de policia i una càmera amb un trípode. Abans de pensar en fatalismes se t'acut que potser estiguin rodant una escena d'alguna sèrie televisiva. Qui sap.

Dissortadament, no és ficció. "Ha passat alguna cosa, allà als contenidors", explica l'home de la càmera. Una noia, al costat seu, ja ha començat a vestir la seva crònica amb tots els detalls que ha pogut esgarrapar dels Mossos d'Esquadra. Tu t'hi atanses per saber què ha passat. "És el meu barri", et dius, i tens tot el dret a saber-ho. Però un dels agents es limita a dir que estan efectuant "una comprovació de la zona per un fet delictiu". Res més. I tu et quedes amb un pam de nas. Limitat a observar o bé pregunta als veïns, que solen ser tafaners.

Una dona sembla que ha vist alguna cosa. Explica que han apunyalat una noia al costat dels contenidors. "Els agressors eren una parella del barri de La Font de la Guatlla. Ho han fet amb un matxet o un ganivet força llarg." A la veïna se la veu afectada. Amb la mà a la gola, afegeix que l'ambulància que s'ha endut el cos ha trigat una bona estona i que els efectius dels mossos s'han desplegat a base de bé.

Una altra veïna parlava per telèfon quan ha sentit els crits que, segons ella, eren d'allò més esgarrifosos, tant que ha hagut de penjar per sortir al balcó i descobrir corpresa què havia passat. "¡Corre Míriam, corre!" ha estat l'imperatiu que més ha retronat en la confluència dels carrers Sant Fructuós i Trajà, ara en silenci.

A les tres de la matinada, ja no hi ha focus que il·luminen la zona i la policia científica sembla que ha recollit prou mostres del trespol humit i fred. Alguns dels efectius ja han anat desfilant, però encara queden quatre vehicles i els seus ocupants es miren les anotacions que han pres, esteses sobre el capó. Més enllà, l'home de la càmera els vigila des de dins del cotxe i, asseguda en un banc, la periodista prossegueix la redacció de la notícia.

El dia més llarg

Quan no tens temps a perdre ni temps a guanyar, quan el pots deixar escapar perquè ja l'has invertit durant tota una vida, pots fer com fa la Gertrudis cada matí. Camina un xic, s'atura davant d'un aparador, fa una ullada a les sabates i prova de memoritzar el preu de quatre o cinc d'elles. En acabat, segueix fins al primer banc. Descansa un instant i continua amb la mateixa tònica fins a la placeta. Allà s'asseu una bona estona sota un bany de sol i contempla tothom qui passa pel seu davant. Veure desfilar la gent és la distracció amb què més gaudeix, perquè no hi ha ningú igual, ni en caràcter, ni en aparença, ni en comportament.

Ja fa dies que s'ha adonat d'una cosa. Els dissabtes, les persones que freqüenten la plaça no són les mateixes que hi venen de dilluns a divendres. Els caps de setmana s'omple de pares i mares i fills, però a més a més fan coses que normalment no fan. N'hi ha molts que es preparen per una sortida: els moters, els esquiadors, els ciclistes, els que deixen l'esport per als anteriors i opten per un dinar al camp...

També hi ha els que es pesen a la farmàcia. La majoria hi van sols, llevat d'una parella d'homes de mitjana edat que la Gertu ha batejat com a Epi i Blas. Entren, pugen a la plataforma, introdueixen les monedes i es miren els peus a l'espera del resultat. Ara ha entrat una dona per fer la pesada oficial. La Gertu se la mira de fit a fit des de la seva posició privilegiada. Somriu. És clavadeta a una d'aquelles mosses xerils que surten als programes roses de la televisió, una d'aquelles amb tan bon frontis. Ara no recorda com es diu però ja sap en què s'assemblen. Els llavis. Aquests llavis molsuts i juganers sorgits del quiròfan. Xeril i bleda, així és la mossa.

La Gertu torna a somriure perquè quan ella era jove no n'hi havia de dones així. Alguna cosa ha canviat en més de mig segle perquè sorgís aquesta subespècie. I és que són tan tocades i posades. On han après a caminar així, com si fossin nines de porcellana que a la mínima es trenquen? I parlen com si fossin beneites, amb aquesta veu gangosa, unes massa fina i d'altres massa pregona, serà de tan fumar? I aquestes cadències de to en consonància amb la cadència d'ulls. L'àvia en desconeix l'orígen, però si no hi fossin les trobaria a faltar perquè, ben mirat, semblen creades expressament per distreure-la els darrers anys de la seva vida.

Endavant, pensa, que circuli la fauna ciutadana!

Somriu Willy!

—Ho trobo increïble!
—Jo també.
—T'ho dic de veres. No sé on anirem a parar!
—A la tomba.
—Dona, tampoc et passis.
—Mira, xato, primer comencen increpant-te amb insults, segueixen amb calbotades i acaben per calar-te foc com a la indigent del caixer.
—Potser sí.
—Mi-te'ls aquests dos últims què es dedicaven a fer. Només per distreure's assaltaven els vianants, els escridassaven "sonríe Willy" i els envestien una plantofada.
—I per acabar de rematar la seva obra van i ho enregistren! —amb les mans al cap.
—Saps què penso, Marçal, que ja no estem segurs enlloc. Potser demà rebem una pedrada o ens trobem els vitralls del restaurant fets miques. I el pitjor és que quedin impunes. Els tanquen una nit i ja són al carrer.
—Apa, va! No serà així!
—Que no?
—No, dona, no. En David i l'Albert seran jutjats i condemnats pel que han fet. A més, que no ho han fet només un cop...
—Dos, tres, tant és els cops que ho hagin fet. No rebran el càstig que es mereixen i a sobre hauran aconseguit el que volien.
—Què volien si no divertir-se a costa dels altres?
—La fama! La fama que tan de moda s'ha posat entre el jovent. Sembla que aconseguir la fama o el protagonisme, tot i que fugaç, és pel que val la pena lluitar.
—Generalitzes massa, també hi ha jovent decent que cobra misèries i segueix tirant endavant.
—Potser sí. Però encara que personatges com en David i l'Albert siguin una minoria ja saps que passa quan tens una poma podrida a la cistella...
—Rebran el seu càstig, tranquil•la, si això és el que et preocupa.
—No. El que em preocupa és no saber com hem arribat fins aquí. Què ha passat en menys de quinze anys perquè els nens es comportin com ho fan: torejant als pares, encarant-se als professors...
—No hi ha respecte, ni valors.
—Tampoc molts pares s'ocupen d'inculcar-los. Creuen que amb la tele n'hi ha prou.
—Doncs mira, tu tens la resposta a la teva pregunta.
—Com dius?
—La tele. Potser quan la justícia falla, els mitjans encara són a temps de jutjar individus cremadors-de-dones-en-caixers o pallassos-de-willy.
—Sol ser així. De totes maneres, han aconseguit que tothom acabi parlant d'ells.
—I d'aquí dos dies ja ho haurem oblidat.
—Saps que penso?
—Què?
—Que aquests nanos són com les cascarulles de la cola. S'enganxen a la societat de mala manera i es converteixen en una veritable nosa.

Normes

1. EXT. RONDA DEL LITORAL - MATÍ

Fosa des de negre. Embús a la ronda. So d'un noticiari radiofònic.

LOCUTOR RÀDIO (O.S.)
—...i la vaga de transportistes està fent que el trànsit sigui més caòtic del que és habitual. Pel que fa al cap de setmana, hi ha hagut dos accidents mortals a les carreteres catalanes. De moment, sabem que les víctimes són quatre, totes elles joves, i que les causes més probables són l'alcohol i la somnolència.

Per tall, passem a plans cada vegada més tancats, que apunten un cotxe fins que veiem per la finestra una DONA, de 45 anys, que fuma.

TALL A:

2. INT. COTXE, RONDA LITORAL – MATÍ

Sona el telèfon mòbil de la dona. Despenja el sense mans i apaga la ràdio.

DONA (modulant la veu com ho fan algunes riques xerils)
—Dime? Por supuesto querida, claro que voy para allà. En veinte minutos me teneis ahí. (Fa una pausa.) No, la vista es a las diez y cuarto. Ya hay sentencia. (Pausa.) Muy bien. Ciao, cariño.

TALL A:

3. INT. REBOTIGA, FARMÀCIA – MATÍ

En CINTO, de 62 anys, entrat en carns, escriu a l'ordinador. Està sol (ha donat festa al treballador dels matins l'ERNEST que no està massa fi).

LOCUTOR RÀDIO (O.S.)
—...i fins aquí, les notícies de les deu. (Ràfega i música.)

En Cinto sent el dring de la porta. Abaixa la música i surt.

TALL A:

4. INT. MOSTRADOR, FARMÀCIA – MATÍ

Hi ha la dona esperant al mostrador. En Cinto apareix.

CINTO
—Bon dia tingui!

DONA (remarcant la seva dicció castellana, un pèl ofesa)
—Buenos días. Deme unos supositorios Vilardell, un Fave de fuca y un Aneurol.

CINTO
—Ara mateix.

L'home entra a la rebotiga. La dona mira el rellotge. Un pla detall mostra l'hora: les 10:10. Repica les ungles contra el mostrador. En Cinto reapareix amb les capses a les mans.

CINTO
—Porta la recepta de l'Aneurol?

DONA
—No. La he olvidado.

CINTO
—Doncs, sense recepta no li puc dispensar, em sap greu.

DONA
—Quizás usted no, pero otros sí.

CINTO
—Com diu?

DONA
—Que en otra farmacia, donde me conocen, no me la piden nunca.

CINTO
—Ja, però jo no la conec. No sé quin tractament segueix ni durant quant temps.

DONA
—Si no me lo da es porque no le da la gana.

CINTO
—Si no li dispenso es perquè hi ha unes normes.

DONA
—¡Normas! Si usted quisiera podría saltárselas. ¿Quién más lo sabría?

CINTO
—Miri, la llei ho deixa ben clar pel que fa als psicòtrops. Déu me'n guard que es posés rera un volant i li passés res pels seus efectes! Sap la de gent que condueix sota els efectes d'aquestes drogues? La conselleria d'exterior promou els controls d'alcoholèmia però en canvi passen per alt els efectes dels fàrmacs com la somnolència o les alteracions nervioses. És una cosa que, com a farmacèutic, mai he entès.

DONA
—¡Da igual! No me salga con éstas ahora. ¡Cóbreme que tengo prisa!

La dona llença un bitllet de 200 euros sobre el mostrador amb posat arrogant. En Cinto li torna el canvi.

DONA (rebutjant els cèntims)
—No me de estas pesetitas miserables, ¡por Dios! No sirven más que para entretenerle a uno cuando las busca y tiene prisa.

La dona abandona l'establiment sense acomiadar-se. Traveling lateral fins que la càmera queda rera les prestatgeries.

L'ESCENA ES FON A NEGRE

5. INT. JUTJATS – MATÍ

Pla general d'una sala dels jutjats que mostra l'acusació particular (d'esquena), el jutge a la dreta i la defensa al davant. Als bancs de l'esquerra només hi ha una desena de persones ben repartides. Dues d'elles, una NOIA JOVE, 20, i un NOI de l'edat de l'ACUSAT, 23, parlen fluixet.

NOIA JOVE
—Li vaig dir que no conduís, li ho vaig dir!

El noi l'abraça.

NOIA
—Si no hagués begut res d'això hauria passat. Ell no volia matar aquelles persones. Ell no volia. I que faré jo, ara?

De sobte, creix el murmuri a la sala. Tothom s'aixeca i els presents comencen a abandonar la sala mentre s'emporten l'acusat. Els dos advocats de l'acusació particular, un HOME i dues dones, parlen mentre van cap a fora. Només els veiem d'esquena.

HOME
—Bueno, otro caso visto por sentencia. Demasiado fácil, a mi parecer.

La càmera se situa rere la DONA, que s'atura a llindar de la porta, i enfoca l'home.

DONA
—¡Que me vas a decir! Un chico que tras cuatro o cinco copas, se duerme al volante y mata a una pareja, ahora pretende salir sin cargos. Eso me suena a cuento chino.
La cámera mostra la dona que el públic ha reconegut per la veu. I dirigint-se als periodistes afegeix:
—Que les quede bien claro a todos: la ley esta echa para cumplirla y quien se la salta ya sabe que le atañe.
Els periodistes alcen el to de veu per fer les seves preguntes mentre la càmera s'allunya en tràveling vertical.

FOSA A NEGRE

Ulls de tita (2)

Ha tornat! És ell. L'home dels ulls injectats de sang que de poc se'ls engoleixen les conques. Ni massa alt ni massa baix però amb un temperament tempestuós: esclata quan menys t'ho esperes. Atura't Ernest! No surtis! Deixa que sigui en Carles qui s'ocupi d'ell. En Carles sap com torejar-lo: només cal dir-li que sí a tot i marxarà amansit com una fera tipa. No!, què fas, Ernest, que surts tu?

—Bon dia!
—Posa'm unes aspirines! —ordena el cercafresses.
—Alguna cosa més? —pregunta l'Ernest per estalviar-se d'entrar i sortir de la rebotiga cada vegada.
—De moment, unes aspirines.

I justa la fusta! Quan el nano surt amb la capsa a la mà, l'Ulls-de-tita ja li exigeix el següent article de la seva llarga llista mental. Però, tal com fa sempre que ve, li demana les coses una a una, perquè així sap que domina la situació. Ell és un executiu poderós i vol tenir sota control els moviments dels qui l'envolten. Li encanta fer-ho, com també veure la gent vinclar-se sota la seva mirada arrogant. No coneix el somriure sincer, perquè és home temut. L'Ernest entra, surt, entra i torna a sortir.

—De «dobupal» no en tinc cap —li diu i l'home li clava una mirada tan afilada que talla l'aire.
—Com que no en tens?
—No en serveix el laboratori.
—Però això no és una farmàcia? —afegeix amb to burleta.
—Sí, però...
—Hauríeu de tenir un bon estocatge. La meva filla té tres farmàcies a Andorra i mai li falta de res. Ho té tot!

«Doncs, per què no te n'hi vas i em deixes tranquil, bordegàs?» Amb això l'Ernest posaria el punt final a aquesta humiliació però es fumeria de peus a la galleda i podria perjudicar el seu cap, en Cinto, i aquest és un bon home.

Quan arriba l'hora de pagar, l'Ulls-de-tita treu un feix de bitllets lilosos (popularment anomenats "bin ladens" perquè ningú els ha vist) i li'n llença un sobre el mostrador. Això de donar les coses a la mà ja ha passat a la història. Ara es porta la mala educació i l'autoritarisme, sobretot en escamots d'executius frustrats.