Fum de matinada

El llum de la saleta és oberta. El televisor també i projecta pampallugues blavisses sobre tres cossos estirats al sofà. Dos d'ells mantenen les parpelles alçades mentre la noia dorm. El seu cap sobre el pit d'en Llorenç; en Pol a la butaca del costat. De sobte, es tomba cap al seu germà i s'estira.

—Em sembla que per avui ja en tinc prou.
—Te'n vas a dormir?
—Sí.
—I no mires el correu?
—No. —Badalla i segueix amb veu pastosa—: Mai responen fora d'hores d'oficina.
—Qui sap; als francesos no hi ha qui els entengui. Són tant seus...
—Creu-me, que no responen tant tard —somriu i es mira la noia del seu germà. Dorm com un àngel. En Llorenç també s'hi fixa, abaixa la mirada i li acaricia els cabells amb suavitat.
—No vull despertar-la.
—Has fet molta sort.
—Sort? —somriu i retroba els ulls del germà—. Qui parla de sort? L'home que se'n va a París.
—Encara no m'ho han confirmat. Del 27 de març que no n'he sabut res més i ja els he escrit tres cops.
—Paciència.
—Quin remei! —sospira—. Estic per posar-me a escriure un llibre de cuina amb les receptes de l'àvia com ha fet la Melero o reprendre algun moment històric i publicar-ho. Però falla una cosa...
—Que ja és Sant Jordi, potser?
—No —diu mentre s'aixeca—. Que no sóc mediàtic.
—I què? Si l'obra és de qualitat, segur que es ven.
—Això no t'ho creus ni tu.
—Tens raó. Passa'm el paquet de tabac.
—On és?
—A la butxaca de la caçadora.
—Has parlat amb en Marçal? —pregunta en Pol des del rebedor.
—No. Per què?
—Fa uns dies que el veig capficat. —Li allarga el paquet i l'encenedor—: Té.
—Tots estem massa enfeinats. A penes ens hem vist tu i jo, que compartim pis.
—No per gaire temps.
—Ho veus com també hi confies?
—En què?
—Que te'n vas a París.

Cubs

Un cafè ben carregat per una nit de feina. Això és el que et cal si has fet com en Pol, que se n'anava al llit a quarts de cinc. Assegut a la barra, comenta amb el seu cunyat, en Marçal, la proposta de govern de fer pisos de protecció oficial més petits encara.


—Si ja n'hi havia de mala qualitat —comenta mentre deixa la tassa—, amb parets que semblen de paper i rajoles que es despengen, ara suma-li la pèrdua d'espai. Cap a on anem?
—Doncs, no és tant mala idea —opina l'altre.
—Això ho dius tu, que vius en una casa de quatre habitacions amb un gran menjador i una terrassa envejable. Ja m'agradaria sentir-te després de viure una temporadeta en un cubicle d'aquests!
—...
—O mira, encara millor: que hi visquin uns mesos aquests polítics, els que han tingut la genial idea i els que li donen suport. Sí; que abandonin els habitatges d'alt standing i se n'hi vagin a viure amb tota la família. I llavors, que valorin si guanyem en qualitat de vida.
—Però, no és per a tant —discrepa el cunyat—. Estem parlant de pisos de lloguer barat per a solters com tu —i li dona uns copets a l'espatlla.
—No te n'enfotis, ara, eh? Llegeix el diari i mira que hi diu: «pisos de 25 a 30 metres quadrats»! Això no és cap evolució. D'aquí a quatre dies tornarem a les coves, d'aquí a un any oblidarem què és el foc.

A la televisió del bar emeten un espai de tertúlia matinal on debaten el mateix tema. Parlen de pisos on els espais de bugaderia i traster seran compartits per a tota la comunitat.

—Au, va! —exclama el jove periodista i espetega el puny contra la barra—. No m'ho puc creure! És el joc dels disbarats; a veure qui la diu més grossa!
—Xxxxxt... —fa l'altre—, abaixa el to que no estem sols.
—Perdona. Però es que no m'imagino compartint una habitació dels mals endreços amb els veïns del primer o els de l'àtic. Uns perquè són uns porcs i els altres —mira el rellotge i s'aixeca—, els altres perquè ocuparien tot l'espai amb fustes i eines per a fer bricolatge. Ja m'agradaria veure la Trujillo en un lloc així!
—Qui?
—La Maria Antonia Trujillo, la ministra d'habitatge.
—Ah.
—Bé, me'n vaig. Apunta-m'ho —assenyala el cafè i el plat buit— i demà passem comptes.

Xat a tres bandes

(NURI) Ostres, es que m'ha tret de polleguera
(POL) Però, què t'ha fet?
(NURI) És pel què ha dit i per com ho ha dit. Amb un to...
(ERNEST) Com?
(NURI) He estat una bona estona amb un senyor que em preguntava sobre règims saludables pels que tenen el colesterol alt, i clar, li he explicat tot lo dels àcids grassos insaturats i dels omega 3 i 6
(POL) I...
(NURI) Doncs, s'acosta el Pepet aquest i m'interromp. Perdona, diu, que no hi ha ningú més? I jo: sí, però estan a dins, que tenen feina, quan puguin sortiran. El tio sempre ve a deshora, quan estem a punt de tancar, doncs què vol?, què l'atenguem a la carta?
(ERNEST) A la farmàcia on estava també mos passava això, sobretot amb los turistes que se pensaven que teníem obert les 24 hores
(POL) Bé, i què més ha fet l'home?
(NURI) Doncs, primer ha començat a donar voltes per dins, per demostrar que tenia pressa. Després ha sortit a fora, ha entrat, ha tornat a sortir... I jo ja no sabia què li deia al pobre del colesterol alt. Aleshores s'ha acostat al mostrador, ha mirat cap a dins, aixecava el coll, es posava de puntetes... Llavors va i es posa a repicar els dits contra el vidre. Que impertinent!
(ERENST) Un poc-suc, n'hi ha un munt!
(NURI) Espera, espera, que ara bé el millor. Quan el del colesterol alt em dona les gràcies i marxa, agafa el Pepet i em salta: Déu ni do, noia, quina lliçó magistral li has donat! Una mica més i toquen quarts de quinze! Tot això, mentre movia la mà com dient: t'has passat.
(POL) No en facis cas
(NURI) Es que encara no acaba aquí la història
(POL) Ah no?
(NURI) No. El tio segueix punxant i em pregunta si em paguen per atendre consultes mèdiques o per despatxar. A ell si que l'hagués despatxat, per gamarús! Perquè ens paguen una merda que figura al conveni que han escrit els "apoderados", que dic jo. I a sobre som tant burros que fem la feina ben feta, massa feina i massa ben feta, i a sobre hem de deixar que el client sempre tingui la raó. Ah, no! Tot té un límit!
(ERNEST) I què has fet?
(NURI) Li he raonat que el meu paper també és el de prestar atenció als clients, i més quan parlem de la salut. Llavors m'ha recalcat de nou que m'hi he estat molta estona i jo li he dit: l'estona que faci falta si la persona ho necessita.
(POL) De brètols, el món n'està ple. Bé, marxo.
(NURI) Jo també plego veles, que he de matinar. Fins demà.
(ERNEST) Adéu.

Papades

Avui ningú no engegarà el televisor a La Tertúlia. Si més no, fins que no passi el xàfec de les pompes fúnebres. I pels clients que els demanin, a en Marçal o la Cati, que posin les notícies a l'hora de dinar, ja tenen en ment l'excusa per no fer-ho: «vam fer obres al pis de dalt i ens vam carregar el cable de l'antena, ho sentim molt». Estan farts de la moguda mediàtica per la mort del dirigent polític i religiós. Això no vol dir que menystinguin la notícia, només que ja en tenen prou de saturació informativa amb un sol tema i de desinformació pel que fa a la resta. No volen participar en aquesta roda mediàtica, que té mans suficients per donar-li corda. La missa pòstuma la retransmeten quatre televisions: dues de públiques (TVE i TV3) i dues de privades (Telecinco i Antena 3). Cal que totes en facin un monogràfic? Són dies de "papades", és a dir, de viatges, visites i paraules entorn d'un sol home, que res tenen a veure amb la sotabarba o el mot que derivaria del Pontífex si, enlloc de ser un Sant Pare, fos una Santa Mare.

Andròmina oblidada

Si se t'escapa l'autobús o el metro a Barcelona, quan ja no és l'hora punta o en horari d'estiu, ja ets home mort —o dona morta. T'hi pots florir, a la parada, esperant que arribi el següent. I si plou o fa fred, quan més plens van els transports públics, el servei empitjora a base de bé, no falla.

Guaita! Ara n'arriba un, d'autobús, però no obre les portes; és la parada final, en baixen tots els passatgers i el conductor també. Desapareix rere la cantonada amb una cigarreta sostinguda als llavis mentre la filera creix. «Va, no us queixeu —els diria als que esperen— que l'home també té dret a descansar una mica i fer un riu». Però quan tenim pressa, que no ens vinguin amb romanços, oi? Nosaltres tenim la nostra agenda i poc ens importa la dels demés. La Núria, que està fent cua i té por de fer tard a la feina, pensa igual. Rebufa de neguit i no para de mirar el rellotge.

Al cap d'un parell de minuts, el conductor torna. S'obre la porta d'entrada. La Núria puja i exclama un «Bon dia!» sincer, desprès de mal humor, però no en rep la rèplica. Poques vegades els conductors saluden. És clar que poques vegades la gent saluda, a menys que ens trobem en una vil·la petita. Al meu parer, totes les persones que treballen de cara al públic —i els usuaris dels serveis també, que coi!— haurien de fer alguns cursos de civisme en què la primera lliçó fos, a mode de Barri Sèsam, la salutació interpersonal. «Passi-ho bé», recitaria el mestre. «Passi-ho bé», repetiria l'alumnat.

La Nuri s'asseu al final del vehicle i ja no espera que el conductor digui res des de tant lluny. Pensa que és un malcarat i ho deixa estar. Descarrega els seus trastets al costat de la finestra i, ves per on, que es troba un telèfon mòbil. (No, coi, no corria pas! Potser sí que ja va sent hora que els anomenem pel que són: cel·lulars o portàtils.) És petit, platejat, d'última generació.

La noia s'aixeca i un home calb que ronda la quarantena no deixa passar ni un segon, que ja ocupa el seient buit. La cara li transpira com a un lladregot inexpert i, amb la mirada baixa, ressegueix els peus de la gent. Una velleta enjoiada li clava la mirada, dura i inquisitiva; una mirada que parla per si sola: «aquest seient era meu!» La Núria s'ha atansat al conductor i li comenta la seva troballa. Però a ell li deu suposar una càrrega perquè salta amb:

—¿Y qué quieres que haga con ésto? —Una rèplica que la deixa astorada, però encara se sorprèn més quan l'home segueix—: Puedes llevarlo a la oficina de objetos perdidos que hay en el metro de Universidad.
—Però no és vostè qui l'ha de dur allà? —fa ella amb un posat murri.

L'home sembla que no l'escolta. Li agafa el telèfon de les mans i el deixa al davantal al costat d'un paquet de «Ducados» i d'un transistor una mica rònec. No calen més paraules per adonar-se que el telèfon cel·lular d'última generació i cos d'argent no arribarà mai al destí que la lògica i l'ètica humana emparen. Ara, l'andròmina queda a les seves mans, per sempre.

Fricció empresarial

Pastissers, dentistes, enginyers químics o cambrers. Són quatre de les professions amb menys adeptes a Catalunya segons el Catàleg d'ocupacions de difícil cobertura que ha elaborat —i ho seguirà fent cada tres mesos— el Departament de Treball i Indústria de la Generalitat. De moment, per al primer trimestre de 2005 n'ha xifrat 140 mitjançant el Servei d'Estudis i Estadística que ha considerat les ofertes, les demandes i els contractes estables. Amb aquest estudi es vol reorientar les persones en règim actiu que estan aturats, com també els estudiants que han d'optar per un sector laboral concret.

Tanmateix, l'estudi ha considerat dades quantitatives però no qualitatives. De manera que no podem saber quanta gent treballa per un sou miserable, malgrat que el contracte que els lliga a l'empresa sigui indefinit. Tampoc tenim constància del nombre d'empleats que exerceix la seva ocupació a desgana o dels que ho fan en règim d'esclavatge camuflat. En Quim, per exemple, és pastisser, la qual cosa el situa dins del grup de treballadors buscats. En canvi, ja ha treballat per a diversos obradors i sempre en condicions precàries. «Tinc 25 anys —comenta— i ganes d'emancipar-me, però veient com estan els [preus dels] pisos i el meu sou, que no arriba als 1.000 euros mensuals, ja ni m'ho plantejo.» Ell, igual que la Marta, arquitecte, ha descobert que a la nostra societat de feres i captius ningú és imprescindible. Tots dos han demanat de prosperar amb augments de categoria i de sou, però la resposta dels seus caps ha estat contundent: «si no ho fas tu, deixa el camí lliure que ja en vindrà un altre».

És el món de les dues classes, la rica i la pobra, a la que ens veiem abocats. Una situació de la qual ja se n'ha parlat força als mitjans de comunicació o en publicacions com L'informe Lugano de Susan George. Els directius saben que les boques famolenques són moltes i que cada vegada en seran més. Per tant, es poden permetre de coaccionar els seus empleats, pagar-los el mínim, fer-los treballar en festius i caps de setmana pel mateix preu, sense adonar-se que això repercuteix en el client i en l'empresa de forma negativa.

Una consumidora nata, la Lourdes, comenta que «cada vegada hi ha més cares llargues darrera els mostradors». Ella que fruïa en anar de compres, ara se sent com si fes nosa a les botigues i, segons diu, acaba comprant menys del que podria o voldria. La incomoditat que palesa el client, és la incomoditat que respira la plantilla de l'empresa. La Núria, que treballa a la farmàcia del barri, assenteix amb el cap, i això que ella, justament, és un encant de persona.

Tant les petites empreses com les gegantines multinacionals haurien d'esmerçar-se a lubricar el seu engranatge, perquè una maquinària com aquesta, feta de persones, no aguantarà la fricció eternament. Al final, només ens porta a l'aturada del procés o al trencament definitiu de la màquina.

Morbosos i oportunistes

—Per què no l'apaguem d'una vegada? Portem tot el dia amb el mateix...
—Jo apagaria una altra cosa. —Emmudeix uns instants i segueix—: Fixa't, quina vergonya!
—Per això mateix, t'ho dic. No podem mirar una altra cosa?

—No. Veus aquell grupet d'allà? —En Marçal li senyala per sota la barra els quatre capellans que dinen a la taula del fons—. Doncs, han estat ells els que m'ho han demanat. Així, que haurem de mirar cap a una altra banda.
—Si més no, abaixem el volum —li suggereix la Cati—, que per veure com es mor un home tampoc cal aguantar els comentaris dels locutors.
—Tens raó.
—I aquests són els que parlen de misericòrdia i respecte! —Sospira—. No entenc com gosen.
—L'han aguantat com a una titella, pobre home, i a sobre els mitjans de comunicació s'hi recreen a base de bé. Una colla d'oportunistes és el que són. I nosaltres... Nosaltres som una colla de morbosos que consumim el seu producte i contribuïm a fer-lo més gran. Qui no en parla? Tots ho fem. Tots comentem amb el veí, el repartidor o el company de feina quants dies més durarà.
—Escolteu, nois —intervé en Neal, que és a la barra amb el seu ordinador portàtil—. No he pogut evitar sentir-vos. Mireu que he trobat a Internet.

En Neal tomba l'ordinador de cara a ells i es fa el silenci. El diari El Mundo no en té prou en difondre la informació com a notícia o crònica, que també ho ha de fer a través d'un diari interactiu personal que es titula Desde el vaticano i signa Rubén Amón. Com si fos un partit de futbol o un concert de música. Som aquí, al cor d'Itàlia, que cada vegada batega més a poc a poc, perquè la vida s'acaba per moments i nosaltres els informem en directe, sense embuts, minut a minut. Endavant, facin les seves apostes! Ignominiós.

—Per sort, hi ha gent més crítica que sap respondre amb intel·ligència a un muntatge com aquest. —En Neal ha trencat el mutisme general i els ensenya l'article que ha llegit a 4colors.net. L'autor mordaç ens proposa que en diria Déu, de tot plegat, si fes acte de presència a la Xarxa.

Pas en fals

L'aroma de la xocolata que s'acosta, el murmuri de veus apagat al fons, els darrers raigs de llum que prenen forma de reflex i incideixen sobre la taula. És el moment de la pausa. Per a l'Ernest, que fa dues hores que te la vista clavada als apunts, aquest és el millor moment del dia: quan es deleix davant del suís amb melindros.

Fa quatre anys... No, mentida; ja en fa cinc que va començar la carrera de biologia. Des d'aleshores compagina els estudis amb feines temporals i mal pagades, i aquesta és la raó de què encara no s'hagi llicenciat. Els dies que treballa i no passa per la facultat, dóna vida a les hores mortes en aquest bar; llegeix els apunts que li fotocopien o els treballs que li envien per correu-e. I així converteix La Tertúlia en la seva segona casa i biblioteca particular.

—Xaval, tu per aquí! No falla. —En Pol acaba d'entrar i es dirigeix al futur biòleg—: Què fas? Tens exàmens?
—Ja saps que no. No és l'època —el clarifica—. Però vull portar el temari al dia perquè al final se m'ajunta tot: feina, proves, sopars, festes...
—Oh, quin drama —se'n fum l'altre, que es posa les mans al pit en un posat teatral un xic exagerat—. La refotuda vida estudiantil!
—Ho dic en serio. Esta vegada ho aconseguiré i faré un poc cada dia per no atabalar-me quan arríbigue el juny.
—Au, va! No em facis riure. Cada semestre et proposes el mateix i mai ho fas.
—La intenció és lo que compta. Per cert, —emprèn la tangent— que m'ha dit la Cati no sé què d'un accident de bici i que ton germà s'hi va ficar pel mig?
—Sí. Tota una anècdota. Amb baralla d'amants prèvia. Què en vols saber? El què, el com, el quan?
—No et facis pregar.
—Res de l'altre món. Disputa clàssica, que ja cansa, entre la bleda de l'Aina i el poca-solta del meu germà. No en sé el motiu, ni m'interessa. Només sé que havien anat al port olímpic amb uns amics, que van tornar per separat i això ho sé perquè la dona em va trucar ni més ni menys que a les tres de la matinada, per parlar amb en Llorenç. Li dic que no ha arribat, que no en sé res, i se'm posa feta una fera, que ja està bé, que com s'ha pogut embolicar amb un cràpula i coses pitjors. La podia comprendre perquè en saber que no estaven junts, no vaig trigar a imaginar-me'l amb una altra.

»Al cap d'una estona, quan ja m'havia adormit, em torna a trucar i em diu que ho sent molt, que s'ha excedit i que ara pateix per si li ha passat res. Com que no agafava el mòbil... T'ho pots arribar a creure que em va demanar que truqués als hospitals per si havien ingressat un motorista begut?

—I què vau fer?
—No res vam fer. Li vaig dir que se n'anés a dormir i que no s'hi capfiqués més. Però la nit no acabava aquí. L'ensurt que vaig tenir tot d'una. Torna a sonar el telèfon, el despenjo de mala gaita, convençut de què torna a ser ella amb paranoies al cap, fins que sento la veu del Llorenç a l'altre costat que em diu «Pol, no t'espantis, sóc a l'Hospital del Mar».

De sobte, la porta del cafè s'obre i trenca el silenci que envoltava els dos amics. És en Llorenç que saluda amb la mà estesa des del llindar.

—Mira! —exclama en Pol—. Parlant del rei de Roma...
—A sí? —pregunta el fatxenda—. Sóc el tema del dia?
—Li explicava a l'Ernest això del paio que va caure de la bici...
—Víctor —el talla en Llorenç—. El paio, com tu l'anomenes, es diu Víctor. I no és per riure-se'n —adopta un possat seriós que es fa estrany de veure—. I tot per la merda de carrils bici ideats pels qui només es desplacen en cotxe.
—Però què va passar? —mormola l'Ernest.
—El nano circulava pel carril de passeig de Colom, a l'alçada de la via Laietana i la Plaça d'Antonio López; en aquell tram la banda d'anada baixa mentre que la de tornada puja, una bestiesa més per part dels enginyers metropolitans! En definitiva, que en Víctor no ho va veure i, enlloc de frenar a temps, va girar la roda i va perdre l'equilibri amb tanta mala sort que el cap li va picar contra un sortint. —En Llorenç encén una cigarreta i fa una bona pipada—. Vaig veure-ho de cua d'ull, quan acabava de saltar-me un semàfor en vermell, i em vaig aturar de cop. La bici envaïa una part de la calçada i el noi era a terra, immòbil. M'hi vaig acostar amb la por de què hagués caigut per culpa meva. Reconec que vaig pensar què passaria si em feien bufar els mossos, perquè havia begut. A més, la frenada havia deixat una bona marca a terra i potser algú parlaria massa. Però no va ser així. Em van prendre declaració com a testimoni ocular i prou, però us ben asseguro que és l'últim semàfor que em passo en vermell.
—I el ciclista, què? —es va preocupar l'Ernest.
—Ahir va sortir de l'hospital. Em va trucar per donar-me les gràcies i em va explicar que ja tenia l'alta.