Giragonses

Un silenci inusual embolcalla la ciutat a mitjanit, com el silenci que precedeix una gran tempesta. Si fóssim a Amsterdam, a l'hora baixa, el cel adoptaria una coloració plúmbia amb matisos verds i torrats, molt contrastada amb la blavor elèctrica del cantó oposat. Els núvols s'engrandirien en vertical i en horitzontal com una colònia bacteriana en una placa de Petri que s'estén sobre l'agar-agar. I de sobte, en l'instant de prémer el polsador de la càmera per immortalitzar el moment, cauria el gran xàfec de primavera.

El que li va passar, a en Pol, fa uns anys, no passarà aquesta nit. No hi haurà pluja, però sí alguns canvis a la seva vida i a la dels seus amics. Petites subtileses de la vida que es van gestant i prenen forma en giragonses inesperades. A vegades, desitjades; d'altres, gens.

—Ja ho tens tot?
—Em sembla que sí.
—Demà, quan arribis, em trucaràs per dir-me que t'has deixat alguna cosa.
—No ho crec. T'asseguro que amb dues maletes i la bossa de mà, en tinc de sobres.
—Nerviós?
—No —s'autoenganya en Pol—. No és la primera vegada que viatjo.
—Ja, però aquest cop no et valdran per a res ni el català ni el castellà; ni tan sols l'anglès! I suposo que deus tenir el francès de batxillerat més que rovellat...
—Una mica, però m'ho prenc com un repte. Aquest màster de fotoperiodisme era un dels meus somnis i a les portes de fer-lo realitat no em tiraré enrere. La beca em va com anell al dit i de l'idioma no me'n vull fer una muntanya. Al contrari, aprofitaré l'estança per perfeccionar-lo.
—Recorda que demà a les deu hem de passar per La Tertúlia.
—Ho tinc present.
—Tu no en saps res, de la festa, d'acord?
—I hi anem perquè t'hi vas deixar les claus del cotxe, correcte?

És una sort que en Pol s'hagi pres tan bé que, al seu germà, se li escapés això de la festa sorpresa. De fet, no se li va escapar. En el fons, en Llorenç voldria que tantes persones pensessin en ell com pensen en el Pol, voldria tenir-hi la mateixa complicitat, saber-se posar a la seva pell, però no és així. Tampoc n'és conscient del tot, perquè gaudeix d'una vida professional i amorosa prou reeixida. Però, d'alguna manera, continua sent el germà mitjà, que ni és el més protegit, com ho va ser en Pol, ni és el màxim protector —paper que va interpretar en Marçal.

Ara, el germà gran tragina a la cuina de La Tertúlia mentre la seva dona treu els gots del rentaplats i els eixuga. A la cafeteria tot està a punt per acomiadar el periodista que marxa a París per estar-s'hi vora els quatre mesos.

—Què et passa?
—Penso. —La Cati s'està immòbil amb un drap de cuina i un got a les mans, la mirada perduda. Ell s'espera a que reprengui el fil—: Pensava que... No ho sé. Que el temps passa i que no passa igual per a tothom.
—Ja.
—Mira el teu germà, per exemple. A la que pot, marxa, viatja, es llença a l'aventura per conèixer gent nova i aprendre més encara. Que pot sol·licitar una beca a París, doncs ho fa i, guaita!, ja la té.
—Qüestió de sort.
—No. Ell la busca. Quan estudiava periodisme va fer mans i mànigues per treballar a la ràdio, al diari... I si calia, sacrificava les vacances per treballar sense cobrar res.
—Diguem que va seguir el joc dels qui tallen el pastís.
—Però, ja ho veus, amb els anys el vent se li gira a favor. S'ho ha guanyat a pols.
—I a on treu cap tot això?
—La teva il·lusió era muntar el teu propi restaurant, oi?
—Exacte.
—I ara tens un bar.
—Això mateix.
—Doncs, no vull que passin els anys perquè un dia mirem enrere i ens preguntem què hauria passat si haguéssim fet el pas.
—Però ara no es bon moment per a demanar un préstec.
—I quan ho serà? Per a tu, mai és el moment. Sempre trobes alguna pega, alguna excusa, per posar pals a les rodes i posposar projectes. Això del pare de la Cèlia m'ha fet pensar que un cop la mort pica a la porta ja és massa tard. No deixem passar el temps en va!

En Marçal col·loca els tamburets sobre la barra i les cadires damunt les taules, mentre la Cati apaga els llums de la cuina.

—Saps? —afegeix l'home—. Tinc la impressió que hi ha persones que neixen amb la flor al cul i d'altres que, per alguna raó que no comprenc, mai tenen les coses fàcils.
—Em sembla que hi ha de tot.
—Fixa't en l'Aina. La veus feliç? Dilluns, va saber que havia d'abandonar casa seva.
—Potser així farà el pas i anirà a viure amb el teu germà.
—En Llorenç? —arrufa el nas—. Que no el coneixes? És massa independent per lligar-se d'aquesta manera. Que l'Aina s'hi estigués uns dies no vol dir que aguanti la convivència definitiva.
—Hauran d'intentar-ho per descobrir-ho.
—Tens raó, però l'Aina porta massa insatisfacció al damunt i em temo que, això, el meu germà no ho sap o no se n'adona. Tenen personalitats ben oposades. A vegades tinc la impressió que som les peces d'una gran partida i que algú s'ho passa bé barrejant-les, movent-les sobre un tauler.
—Apa! No siguis covard. Estàs eludint les teves responsabilitats d'adult.
—No, tampoc és això. Però, de veres, sento com si algú pogués decidir què fer amb les nostres vides. I aquest algú ens pot fer feliços, pot aconseguir que tot rutlli al nostre voltant o, per contra, ens pot fer sortir d'escena d'una bufada.
—Calla —la Cati li posa la mà als llavis—. No m'agrada que diguis aquestes coses. Nosaltres decidim el nostre camí amb el dia a dia.
—I ara em diràs que res està escrit.
—Exacte.
—Potser, tens raó. Potser sí que el que ens ha de passar encara està per escriure, però continuo pensant que la nostra vida s'escriu ara mateix i que hi ha algú al darrere de tot plegat.

Condolències

Sona el telèfon. En Miguel, que el sent, avisa en Marçal però la gent fa massa soroll. Despenja l'auricular. És la Celia. La saluda afectuosament i, de sobte, la seva cara adopta una pal·lidesa inusual que li esborra el somriure. Deixa l'auricular, sense penjar-lo i, prenent en Marçal pel braç, li indica que té una trucada.

—Celia, ¡cariño! —fa l'home.
—¿Aló? —pregunta la veu llunyana des de l'altra banda de món.
—Com estàs? Què fa el pare? —Un gemec agut esguerra el silenci—. Celia?
—Murió.
—Déu meu! —exclama amb una mà al cap—. Cuanto lo siento.
—¿Porqué tuvo que pasar, Marçal? ¿Porqué? —plora—. Y yo no estaba ahí para acompañarle en sus últimos días.
—Celia...
—No me pude despedir, no como hubiera querido.
—Oye, no te preocupes por nada. Tómate el tiempo que te haga falta y si necesitas cualquier cosa, pide.
—Unos días. Necesito unos días más.
—El que faci falta.
—Gracias, Marçal.

El busca-raons

—Mire. ¿Ve? Yo no puedo leer esto —explica l'home mentre li esté una recepta del CatSalut a la Núria.
—No se preocupe. A veces, ni nosotros entendemos la letra de los médicos.
—No, no. Lo que no entiendo es lo de abajo —i senyala la lletra impresa.
—Bueno, es normal. Es muy pequeña y como está en verde, aún se ve peor.
—A ver si me explico. La puedo leer, pero no entiendo lo que dice. Deberían escribirlo en español.

Ara ja ens anem acostant a l'arrel del problema. Per començar, caldria explicar-li a l'home que la recepta ja està escrita en una de les quatre llengües oficials —que no acceptades popularment— de l'Estat Espanyol. Perquè n'hi ha quatre: al gallec, el basc, el català i, en efecte, el castellà. Però, quan un està darrera el mostrador, aprèn a callar, a consentir... En definitiva, a passar una mica per alt les manies i les bogeries del client. I l'home enfundat en un vestit d'una coneguda firma italiana insisteix:

—Esto no tendría que ser así. Deberíamos poder leerlo...

(Para eso están las escuelas, las clases promovidas por la Generalitat, el diálogo cotidiano, los libros... ¿Sabe qué es un libro?)

»...todos los españoles. ¿Se creen que no tenemos dignidad?

(¿I qué tiene que ver esto con la dignidad? La dignidad es algo que se lleva por dentro, de modo que es uno quien cree o no cree en su dignidad.)

»No... —segueix l'home—. Los que no tienen dignidad son ellos. Si al final tendremos que irnos y se quedarán solos.

«Bueno, solos del todo, tampoco», li hauria deixat anar la Núria, que fa estona que barrina mentre assenteix en silenci per no caure al parany de qui busca embolics. «En todo caso, nos quedaríamos nosotros sin usted que es quien se excluye».

Ulls de tita

Hi ha un home que viatja sovint d'Andorra a Barcelona i de Barcelona a Andorra. Bé, de fet, n'hi deu haver molts, però cap amb el seu perfil. Saps la bola que cal llençar contra les bitlles per tombar-les totes i fer un strike? Doncs, el seu cap és com una bola d'aquestes: llis i lluent. Ben mirat, tot ell és una esfera; una pilota bípeda amb dues protuberàncies laterals que li pengen com garlandes i que, en efecte, són els braços. La seva cara ovoide sembla feta d'una massa lipídica inestable i, enlloc d'ulls, hi té entaforats dos botons de banús. Per això alguns l'anomenen «ulls-de-tita».

A La Tertúlia tothom el coneix pels sidrals que organitza. N'ha muntat aquí i a d'altres establiments del barri, però té una especial predilecció per la farmàcia d'en Cinto. L'ulls-de-tita és un solitari amargat que només sap despotricar a tort i a dret per enaltir el seu ego a costa dels altres. Ningú sap a què es dedica, ni com es diu, però té tota la pinta d'un executiu prepotent i bordegàs a qui només l'envolten dos tipus de persones: els que el temen i callen, i els que li llepen al cul perquè, en el fons, també li tenen por.

Quan entra a la farmàcia, l'Ernest ja l'ha vist venir de lluny perquè la closca pelada i resuada sempre brilla com un far. Té la cara vermella de l'alcohol consumit, una estranya mirada de viciós insatisfet i el cos cap endavant amb posat de fatxenda. S'acosta al mostrador i amb veu gruixuda mana:

—Posa'm una capsa d'azon!

L'Ernest mastega les seves paraules com faria amb un bon vi, per descobrir el significat que amaga, perquè «azon», tal com sona, no vol dir res. Així que li pregunta:

—Perdó?
—Acfon! —crida l'ulls-de-tita.

L'Ernest segueix sense entendre'l perquè «acfon» tampoc és cap medicament. «Però sí que n'hi ha un que sona semblant —pensa el futur biòleg—: l'acfol». Així, que obre un armari i... S'atura, sembla que vacil·la.

Si li dono lo que no és, este m'escanya. No crec que necessite àcid fòlic, ni tampoc la seua dona, si és que en té, és clar, perquè dubto que l'aguantés gaire temps. Potser volia dir «azol», però millor que li pregunte per a què ho vol i aixintes surto de dubtes...

—Que són unes pólvores antibiòtiques per aplicar sobre la pell? —li comenta amb veu tremolosa perquè intueix el xàfec.
—Però, a veure, tu estàs sord o es que acabes de sortir de l'acadèmia?! —profereix excitat en cara-bola-vermella—. T'he dit «actzón»! Que no ho has venut mai això? És com una aspirina efervescent...
—Ah! —exclama cofoi el nano—. Actron!
—Doncs és el que t'acabo de dir. Que ho fas expressament potser?

Poca-zolta! Zi vozté té pdoblemez de pdonúnzia no cadegue lez culpez alz altdez.

Això i altres coses és el que voldria dir-li l'Ernest si no fos que és massa respectuós per rebaixar-se al nivell d'un energumen com l'ulls-de-tita. Potser el seu problema puntual amb les «sopes» és la causa del seu mal caràcter i del seu despotisme, però això no l'autoritza a tractar les persones com el pitjor dels mals.